Aportació de Joan Plaza Durán

Bé, acabo de saber, mitjançant e-mails, SMS i diaris que la meva escola és a punt de tancar-se. Poseu-vos en situació: vinc de passar 10 mesos a Madrid, on visc actualment, he parat per casa un parell de dies abans de fer algunes conferències a diversos llocs de l'estat i no puc evitar fer quatre línies.

Tinc la sort, des de fa uns anys, de poder viure d'allò que sempre havia somiat. La meva feina m'obliga a viatjar molt i a conéixer a gent de tot el món (segur que com molts de vosaltres) i, per tant, la perspectiva des de la qual puc parlar és bastant àmplia i contrastada. També fa uns mesos, vaig tenir el privilegi de fer de pregoner a les festes de Sant Adrià de Besòs, ciutat d'on eren la majoria dels alumnes que venien a la nostra escola, tot i pertànyer a Badalona.

La Betsaida (com l'anomenàvem nosaltres) ha estat clau per a la meva formació com a persona. Mai (no cal amagar-ho) vaig ser un estudiant exemplar, pel que fa referència a les notes. Treia els cursos de forma correcta, però aquesta escola estava impregnada d'una familiaritat espectacular. Difícilment em vénen al cap grans problemes amb els profesors, l'ambient entre els alumnes -de diferents nivells socials- (MªPaz, Merche, Folguera, Vallés, Dages, Muns, Bartoll i cia.) mai havia generat altercats de cap mena i fins i tot la independència dels pares d'aquelles èpoques cap la direcció de l'escola permetia als seus professionals treballar segons les directrius que trobaven més adequades.

Vaig treure d'allà un munt de vivències i d'inquietuds que em serveixen avui dia. Més enllà del tema estrictament escolar, la meva curiositat per la música, pel teatre, la natura, la literatura i l'esport van tenir el seu origen al carrer Monges (fa dos anys vaig publicar la meva primera novel·la Les Mantes de l'Angelina). No sé quina mena de filtre, a l'hora de seleccionar el personal tenia la seva directora, la Srta. Maria Mateu (de qui parlaré posteriorment), però és ben veritat que la majoria de professors tenien un perfil semblant, en el sentit d'identificar-se amb la feina que duien a terme. Eren persones a qui els agradava la seva professió -tot i la rutina del dia a dia o els disgustos que poguèssim generar-los uns i altres...- (MªPilar, Maruja, Carmen, Jesús i molts altres). Pel que fa a la Maria, lógicament per aquells anys d'estudiant, un no es feia a la idea del que representava. Va ser anys després que, com a entrenador de la seva escola de bàsquet, i encara més tard, com a persona adulta, que valores millor les coses. Dura, exigent, carinyosa, entusiasta, tolerant i innovadora són paraules que em vénen al cap quan penso en ella. Li agraeixo de tot cor la passió que va posar per aconseguir el seu somni i li asseguro que la meva obstinació, el meu desig i gran part del meu éxit actual, li dec amb ella (sobretot) i als professors que dia a dia em soportaven.

És per això que aquesta escola pot enderrocar-se, desaparèixer o reconvertir-se, però tingueu tots ben clar que no mor en absolut. Va dins els nostres cors, les nostres ànimes... cadascuna de les coses que hem fet i farem en un futur aniran estretament lligades a la Betsaida.

Gràcies a la Maria i el seu grup de professors.

Gràcies als alumnes que van crear abans, amb mi i desprès que jo, el fenòmen i l'esperit d'aquesta escola.

Gràcies als entrenadors, pares, jugadors i afeccionats que van ajudar-nos a crear un somni al voltant d'una cistella de bàsquet.

GRÀCIES A TOTS!

Joan Plaza i Duran (Entrenador de Bàsquet del Real Madrid C.F.D)

(*) disculpeu errades en català

(*2) no puc ser-hi el dia de portes obertes