Nacidos en 1974 (1977-1988)

Nacidos en 1974 (1977-1988)

Nacidos en 1974 (1977-1988)

Fotos de Quim Esteban (1981-1992)

Carlos Montero (1976-1987)

Ya casi me había olvidado de mucho de lo que aprendí, así como de la gente que me lo enseñó, pero el recuerdo que ha vuelto a mi mente al tener la noticia de la Escuela y leer lo que habéis publicado me ha hecho entender el porque hoy día siento determinadas cosas y tengo determinados valores en la vida. Mis principios me los enseñaron allí y fue junto a todos vosotros que hoy también los atesoráis.
En realidad nuestra soñada Historia Interminable acabo sucediendo, cada uno de nosotros tiene una por contar y deberá serlo en otra ocasión, ya que ahora toca hablar de la escuela que se nos va, pero todas esas historias nacen de ese libro abierto que era el cole, cada una de sus páginas estaba escrita por un profesor y a partir de ellas vamos escribiendo la nuestra.
Hay una foto de mi clase publicada en este blog, observándola, soy capaz de decir el nombre y los apellidos de todos y cada uno de los que aparecen en ella, cosa que no me sucede con mis compañeros de Bachillerato y mucho menos con los de ninguna de las Universidades donde he estudiado. Eso me hace reflexionar sobre mis raíces y, ahora que soy padre, reforzarme en el deber de rellenar esa infinita imaginación que tienen, que tenemos, los niños.
Esto no es el fin de nada, en realidad, todos perdimos hace tiempo el contacto entre nosotros y con la Escuela, pero puede ser un buen motivo para recordar y volver a vivir en nuestras mentes los olores, ruidos, voces, imágenes y sobretodo, a esas personas tan importantes en esa etapa de nuestras vidas y que, si buscamos dentro nuestro, lo siguen siendo. Haciendo esa reflexión tal vez consigamos incluso entendernos un poco mejor a nosotros mismos.
Un abrazo para cada uno de vosotros.


Carlos Montero.
1976-1987

Fotos de Rossy Díaz Obiol

Fotos de Rossy Díaz Obiol c

Fotos de los cursos de Miquel, Rosa y Cristina Díaz Obiol (1970/1973/1975-76)

Fotos de Rossy Díaz Obiol (1973) III

Fotos de Rossy Díaz Obiol (1973) II

Fotos de Rossy Díaz Obiol (1973)

Construïm entre tots la història de Betsaida

“Jesús va anar amb els seus deixebles a Betsaida, la multitud els seguia i ell els acollia i ensenyava”. Aquest passatge bíblic és el causant de què Betsaida hagi tingut durant 44 anys el nom que la identifica. De segur que tots recordem aquest passatge escrit sobre una base de rajoles catalanes (les típiques de color verd i crema) emmarcades com un quadre que donava la benvinguda des del vestíbul de l’escola. Betsaida, Ciutat bíblica de Síria, localitzada a la costa nord-occidental del mar de Galilea (també anomenat llac de Tiberíades) està situada a la desembocadura del riu Jordà. Fora d’anècdotes bíbliques inspiradores, el fet és que aquest nom ha acabat per designar per a moltes generacions aquell espai compartit durant la infància i la pre-adolescència. Ben particular, a més a més, que aquesta ciutat bíblica hagi donat nom a una de les primeres escoles laiques i d’esperit innovador – fou una dels primers centres educatius seguidors del Mètode Montessori- del Barcelonès nord, en una època en la què trencar esquemes era ser més que agosarat.

Durant 44 anys –del 1964 al 2008- Betsaida ha educat generacions de Badalona, Sant Adrià de Besòs i Santa Coloma de Gramanet i ha omplert d’infants corrent amunt i avall la Carretera de Santa Coloma i el carrer de les Monges, cruïlla en la que s’emplaça.

Seria una gran llàstima que tot això quedés en l’oblit, ja que és ben sabut que el temps esvaeix els records i la memòria si no en queda una constància gràfica. Així, participant de l’esperit de col·lectivitat que Betsaida ens va inculcar, hem posat en marxa tres iniciatives:

- el correu electrònic jovaiganaralabetsaida@gmail.com perquè tots enviem comentaris, fotografies, escrits, records, etc. i perquè sigui el centre neuràlgic de recollida de dades (nom, adreça, telèfon, correu electrònic i generació) per a fer una base de dades complerta dels alumnes i professionals que hi han passat.

- el blog http://labetsaida.blogspot.com on anirem penjant tots els comentaris, escrits, fotografies, etc. que recopilem entre tots, convertint-lo en un llibre de memòries on line. Entreu-hi! Ja hi ha part de la nostra memòria penjada.

- Aquells que no disposeu d’eines digitals (correu electrònic, scanner, etc.) podeu deixar les vostres dades i material gràfic al Bar Suau – carrer Josep Royo 25, de Sant Adrià de Besòs-. Recollirem el material que ens cediu i, un cop introduït al blog, us el retornarem.

I acabant, aclarir-vos que aquesta iniciativa està essent coordinada per un grup d’ex-alumnes de Betsaida. No cal dir, que estarem encantats de rebre i compartir el vostre suport, el vostre ajut, els vostres suggeriments i la vostra col·laboració.

Alba Mondéjar - Comissió d’Ex-alumnes de Betsaida

Aportació de Pau Donay

7:30 del matí d'un día qualsevol dels últims 2 anys... com cada matí agafo el meu cotxe per anar a la universitat a Bellaterra. Com de costum, prenc la carretera de Santa Coloma i, en encreuar-se amb el carrer de les Monges, el semàfor em dóna la llum vermella perquè m'aturi. Sembla que sempre ho faci a cas fet i llavors allà la veig, amb la seva porta de ferro verda i la meva memória vola fins a un dia on jo només tenia 5 anys i era l'estiu del 1990.

Havia passat els meus últims 2 anys anant a l'escola Pompeu Fabra de Sant Adrià del Besòs i els meus pares van decidir que era hora de canviar d'escola. Per si fos poc, a la meva mare l'havien d'hospitalitzar perque 'estava molt malalta' i creien que a la Pompeu no m'atendrien com jo hauria de necessitar degut a la malaltia de ma mare. O anava als 'Hermanos' amb qui des de sempre havia considerat com el meu germà o anava a la Betsaida. La mare em va preguntar: 'On vols anar?' i quan em va dir el nom de Betsaida, va ser una cosa molt automàtica i que quasi va sortir de la meva boca tota sola: 'Betsaida...' , vaig dir. Va ser una revelació o un impuls del meu destí? En qualsevol cas vaig pronunciar una paraula que ni el meu cor ni la meva memòria esborrarien mai.

Només entrar ja tenia problemes amb els meus companys. Un tal Albert Jiménez i dos germans bessons que es deien Rafa i Fran Gutiérrez no deixaven de molestar-me i fer-me la guitza... Ens barallàvem i per si no fos suficient, la 'seño' Maria Jesús em deia que era una 'tortuga' quan feiem sumes i restes. Però poc a poc em vaig adaptar i vaig fer molt bons amics. Tambè recordo un amor d'infància a l'escola amb qui em donava uns bons balls al pati quan ens possàven música.

Primer d'EGB va significar per a mi la primera vegada que participava en un obra de teatre. També va ser veure el grupet de nenes de la classe: Ariadna Grau, Carolina Sender, Cristina Bovè, Laura Moreno, Gemma Artiga entre d'altres ballant la 'Xuxa' en fi de curs. Si alguna de les implicades diu que no hi va ser, tinc proves visuals del fet. Gràcies a Déu que es va inventar la Handycam de Sony! Tambè va ser un any on vam passar unes accidentades colònies on primer anàvem a anar a una casa el nom de la qual no puc recordar i de cop i volta vam anar a parar a Besalú. Aquell primer any vaig quedar sorprés perque la majoria de fills o parents de professors de l'escola anàven amb mí: Neus; filla del profe Alberto, Álex; fill del profe Constantino, Dani Vendrell, fill de la seño Fàtima o Sergio Santos, nebot de la Seño Dolores.

Va arribar segon i un dels nostres 2 Oriols va haver de repetir curs amb la Noelia i de 44 alumnes ens van deixar 3 més fins a ser 41 (avui dia, una xifra impensable per les maleïdes lleis que corren). Val a dir que la Seño Maria Jesús se'n sortia prou bé amb nosaltres per ser tanta colla. Segon d'EGB (per aquell llavors dit així), tambè significava la cantada de Caramelles al pati quan encara era una pista de bàsquet descoberta. A segon vam tenir un company repetidor, en Sergi Zamora, era baixet i petitó pero tenia molt de geni i caràcter i parava molt amb en Sergio Santos, Manel Vila i companyia... Segon d'EGB va significar també l'any que vam haver de dir adéu a la Seño Maria Jesús, les seves sumes i restes amb la fòrmula del: 'Después del X hasta llegar al X, después del X...' les taules de multiplicar, les seves cançons, tota ella era especial...

Tercer de primària (ens havia enganxat la reforma de la LOGSE) va començar tenint el nostre primer professor: el profe Jesús. Un home sempre amagat darrere de les seves ulleres, que no deixava de fer bromes fins i tot quan estaves tranquil fent un examen i sense venir a conte et picava a la orella. Tercer de primària va significar dir adéu a la 'bata' de l'escola blava pels nens, rosa per les nenes (alguna que altra la portava blava) i anar vestits amb roba normal. Jo almenys en el meu cas vaig descobrir que les nenes es desenvolupaven i alguna que altra va passar de 'patito feo' a 'cigne preciós'. A tercer era on més anàvem d'excursió amb els nens de l'Esperança i els nostres partits de futbol i enfrontaments de rivalitat als quals nosaltres sortíem cridant: "Zipi...! Zape...! Betsaida al ataque...!" "Mortadelo...! Filemón...! Betsaida Campeón...!". En aquest any tots ens vam donar els número de teléfon per si ens havíem de trucar pels deures, per xerrar o simplement per deixar-nos jocs de la super nintendo o la mega-drive. Val a dir que guanyava la super nintendo ja que la teníem Rafa i Fran, Albert Jiménez, Sergio Santos i jo entre d'altres. A tercer vam tenir a la senyo Dolors com a professora d'educació física, ja fins que vam sortir de Betsaida que ella va venir amb nosaltres a Esperança i es va convertir en una de les secretàries d'allà. Tercer és quan els nois ens vam posar el barret de Michael Jackson i les nenes vestides de zombie per ballar 'Thriller' al festival de fi de curs.

A tercer de primària vàrem haver de dir adéu a la seño Rosa i els seus jocs amb l'anglès que ens feia des de sempre i dir-li hola a quart curs a una profesora nova i debutant que precisament va fer amb nosaltres la seva primera classe, estava molt nerviosa i també jo la notava una mica emocionada i il·lusionada per fer classe. La senyo Martina, que amb tot el que sabia sobre llengua anglesa, va fer que jo treiés una part de mi que estava adormida. Gràcies a la senyo Martina vaig descobrir que l'anglès era una llengua que m'agradava molt i m'apassionava. Es pot dir que la Martina és totalment culpable de que jo estigui estudiant Filologia Anglesa avui dia... A quart vaig fer el paper principal de l'obra de teatre del nadal (primer cop a la vida) almenys pel primer acte i compartia l'escenari amb la Neus, feiem de matrimoni i al primer acte no paràvem de discutir. La gent deia que semblava molt creïble i que ho féiem molt bé. En acabar quart de primària vam dir adéu a un professor per qui només tinc paraules maques, bons records fins i tot si me'l trobava pels carrers de Sant Adrià sent ja un estudiant de batxillerat, m'encantava parar-me i xerrar amb ell una estona. El que el dia que ens va deixar el profe Jesús, jo vaig anar a dir-li no adéu, sinó fins sempre i gràcies per tot en forma de dedicatória. Li devia, sincerament jo creia que li devia i s'ho mereixia malgrat que quan tenia malt geni i t'escridassava feia por. Pero aixó era un cop dels vint que sempre estava de broma. M'hagués agradat dir-li en persona pero de vegades són tantes coses que vols dir que es queden encasetades dintre de la boca i has d'escriure-ho tot per no deixar-te res o si no després te'n penedeixes.

Cinquè em va portar haver de tenir 3 professors diferents per fer classe: la Martina per anglès, l'Alberto per mates, ciéncies i francès i com a tutora qui en aquell moment va ser creu per a mi però no ha estat fins anys més tard que veig que va ser realment un sant salvador: la senyo Pilar. Recordo totes i cadascuna de les esbroncades per no ser endreçat per part de la senyo Pilar que em vaig endur. Això, per no parlar dels plors per les estripades de paper que em feia quan presentava treballs malament i amb mala lletra, plors per les muntanyes de feina que havíem de dur a casa per fer i que no s'acabaven mai. Cinquè va ser quan un dia ens van explicar que la Jessica, que era companya nostra pero mai venia a classe, estava malalta, que tenia una malaltia de la que desgraciadament jo ja havia sentit a parlar de petit però que aniria venint de tant en tant quan pogués... i va arribar un company nou, en 'Sebas' que sempre estava fent les seves bromes i tonteries i bons maldecaps li donava als professors amb les bromes que feia o fins i tot amb mi, al principi jo el detestava però amb el temps el vam acabar coneixent millor i el vam considerar un més de la classe, tot i que ell continuava amb els 'sorollets' i els seus 'bio'. Mític també va ser el dia que va venir a classe amb la cresta de gall feta, hauria de constar sempre als anyals de l'escola fins i tot en fotografia. Mítiques tambè eren les meves baralles amb el Dani Mohino o l'Ángel Ortega. A cinqué es va instaurar una novetat, féiem una rúa de carnaval però sortint pels carrers de Sant Adrià i Badalona, la zona propera a l'escola. Era en aquestes rúes on podies veure que tothom canviava totalment, fins i tot un cert senyor que si algún dia baixàvem esbojarrats i sense cap tipus d'ordre, només li calia fer una escridassada de les seves per posar el nostre darrere contra la paret... Premi! El senyor Joan Masó... Qui no recorda les seves disfresses mítiques de 'Maduixa Gegant' o de 'Vaca Lechera'...?

Sisè i l'últim curs que almenys nosaltres anàvem a passar a Betsaida. Va significar portar-me jo a casa una nota pels meus pares cada mes perquè no em donava la gana de treballar ni fer deures, tenir la Sónia i l'Anna Tarragó vigilant-me que apuntés tots els deures a l'agenda i que la senyo Pilar al final em va fer obrir els ulls dient-me que si no treballava i feia la ESO que no hi havia cap problema, que segurament els escombriaires em voldrien... Aquelles paraules van ser un revulsiu i em van portar de nou pel bon camí, tot i que semblés que potser era massa tard però els professors van tenir clemència amb mi i em varen aprobar. Sisè va ser un any molt trist en començar, ja que el cos de la 'Jessi' va dir prou davant la seva malaltia... molts ho vam sentir moltíssim i en molts casos vam plorar (rervidor inclós). Sisè ens va portar l'Ivan Fuentes, un noi simpátic i gran lluitador de tae-kwon do. Aquell últim any per preparar el ball de fi de curs, un grupet de nois i noies vam anar a la llar d'infants de la mare de la Belarmina i com que era l'últim any a l'escola vam anar de viatge de fi de curs a Port Aventura, que només feia 3 anys que s'havia inaugurat i aam estar a l'hotel Canadà de Calafell. Tambè va ser un berenar on tots els profes ens vam preparar una sorpresa molt bona; no hi havia diploma o títol que ens donessin de forma oficial com a final d'etapa però el que tots els professors ens van entregar com a diploma valia molt més que qualsevol altre. Ens varen entregar un papir on posava el nostre nom i que havíem superat l'etapa primària. Hi eren tots qui vam tenir: Martina, Pilar, Mª Jesús, Alberto, Jesús, Fàtima... ara, recordant qui em va entregar el meu diploma, me n'adono de la ironia del destí, que va ser el profe Jesús qui me'l va donar a mi el meu i jo anys després li vaig fer entrega del que es podria considerar un diploma a no només un professor sinó a una gran persona.

Si algú em pregunta què és Betsaida per mi, jo li diria que és indescriptible a menys que ho visquis a la pell. Veig moltes notícies sobre professors agredits a les aules quan per nosaltres el simple fet de fer-li una broma al professor, com al Dani Bernal ja li va passar amb el profe 'Constan' un cop i se'ns queia el món a sobre a part de la gran vergonya que podíem sentir. On és el respecte pel professor? els nens d'avui dia potser créixen massa rápid i valoren cada cop menys l'oportunitat que tenen de fer-se persones de profit.

Si ara em diguessin de canviar sis dies de la meva vida perquè pogués tornar a passar només un dia per cadascun dels anys que vaig estar a Betsaida sens dubte no ho pensaria pas dos cops...

Un cop vam sentir dir a la Maria Teresa (professora de l'Esperança) que a Betsaida ens tractaven entre cotó fluix, jo penso que tots els que hi hem anat ens han fet d'una manera diferent als de l'Esperança, tot i que formem part del mateix. Molts fets ens han fet reunir-nos en especial a la promoció de França '84, (la meva) després d'abandonar Betsaida i fins i tot Esperança, llástima que l´últim va ser quan el nostre estimat amic Rafa (amb qui sempre dic que tantes vegades m'havia assegut a la mateixa taula de petits), ara farà 2 anys, tambè ens va deixar però va ser just en aquest moment quan vaig entendre el que sempre havia estat preguntant-me... Per què tenim aquesta necessitat de véuren's? Què ho fa que sempre que quan ha passat alguna cosa com la mort d'un company faci que anem tots o la inmensa majoria per dir adéu? Suposo que la resposta està que entre molts de nosaltres hi ha més que un sentiment de companyerisme, compartim un sentiment d'afectivitat, camaraderia... Jo, a molt dels qui vau ser amics meus a la meva promo, encara us considero amics meus i sé que mentre jo visqui no us oblidaré mai.

Si l'Azcona era un símbol important a la série de tv 'Compañeros' d'A3, jo crec que Betsaida ho és per tots nosaltres que hi hem estat. Tinc molt a agraïr per tot el que he aprés, viscut, rigut, plorat però, en definitiva, gaudit en només 6 cursos. Els professors no han ensenyat només matemàtiques, català, ética... ens van ensenyar una assignatura més valuosa encara: viure, créixer, ser bons companys i amics i ser persones respectables. Val a dir que continuaven ensenyant-nos fora de l'escola... Desgraciadament aixó ho vaig corroborar quan jo vaig haver de passar pel mal trángol de perdre el meu pare de forma sobtada als meus 17 anys i molts d'ells em van fer arribar el seu recolzament. Potser el més especial va ser el de la senyo Pilar que podria haver marxat perfectament en veure'm quan ella ja havia acabat les classes del dia i marxava a casa amb el seu nét i la família, dir-me el típic que es diu en situacions d'aquestes ja que, al cap i a la fi, jo només era un ex-alumne i haver quedat bè... però em va portar a una sala de reunions i em va escoltar en el moment que jo més necessitava que m'escoltessin. Potser aquella tarda que la senyo em va dedicar un temps de la seva vida, en dues hores em va donar la lliçó més valuosa que en dos anys de tutora amb mi: vaig començar a entendre què significava fer-se un home madur; enfrontar-te a problemes d'aquests i continuar endavant. Recordo que el profe Jesús tambè va parar a escoltar-me un dia que em va veure a la papereria Lloberas. Tambè tinc molt a agraïr al senyor Joan Masó, ja que on ningú ho va voler fer i ni tan sols va posar una mica d'interés en rebre i escoltar el problema d'una mare preocupada que volia canviar el seu fill d'escola i ingressar tranquila a l'hospital a la setmana següent. Ell la va escoltar i ella va ingressar tranquila sabent que el seu fill ja tenia escola per anar.

Al Japó mestre (ja sigui per arts marcials, arts o escola) es diu 'sensei' i significa literalment 'qui va venir abans de la vida' en sentit figurat vol dir 'qui ensenya la vida' i com a tal representa una entitat a qui se li ha de tenir sempre respecte i admiració. Tots: Constantino, Pilar, Maria Lluïsa, Maruja, Alberto, Jesús, Fàtima... sou uns veritables 'Sensei', dins i fora de l'escola i des d'aquí us envio la més cordial reverència dient-vos "Dômo Arigatô Sensei (Moltes Gràcies Mestre!)". Guardo per tots i cadascun de vosaltres un gran respecte i admiració i procuro aplicar en la meva vida d'ara tot el que em vàreu ensenyar a l'escola. Porto molt endins meu un orgull i un afecte molt gran per haver estat a Betsaida amb la que fins i tot jo somiava un dia ser professor d'anglès i llengua estrangera. Com ja he dit, tornaria a aquesta escola molts cops i què millor era fer-ho sent un professor i reviure des de l'altre cantó tots els moments que vaig passar.

Ho dedico tot als meus companys i amics que són: Albert Martínez, Daniel Benítez, Albert Jiménez, Gemma Artiga, Anna Tarragó, Daniel Mejías, Mireia Sánchez, Dolores Sainz, Manel Vila, Sergio Santos, Bernat Chao, Cristina Bové, Neus Pérez, Ariadna Grau, Javier Rabal, Jennifer Nieto, Ángel Coello, Álex García, Sonia Pacho, Víctor Martínez, Raquel Fernández, Oriol Berlanga, Fran Gutiérrez, Héctor Bermejo, Laura Berrocal, Laura González, Iván Fuentes, Daniel Vendrell, Sergi Zamora, Álex López, Carolina Sender, Ángel Ortega, Carlos López, Laura Moreno, Belarmina Blasco, Sebastián Galeano, Javier Marín, Miriam, Oriol, Patri, Miquel. Procuro tenir per tots i cadascun de vosaltres un record molt especial dels moments que hem passat en aquesta escola, no m'oblido mai de vosaltres ni els que hi són en esperit dins de nosaltres: Rafa, Jessica i Noelia; sigueu on sigueu, no m'oblido tampoc ni us oblidaré mai.

A tots, gràcies...!

Pau Donay