La Betsaida també va ser la meva escola. Quan tenia tres anys, la mare -fent un esforç per no haver-me de dur a “les monges” (ella ja havia rebut una educació laica i en coeducació)-, va trobar una petita escola que tot just començava, on una mestra amb il.lusió havia posat taules rodones de colors per iniciar aprenentatge de nenes i nens.
Així, vaig ser -junt amb una colla d’alumnes que després serien els meus amics- testimoni dels inicis de l’escola. Hi ha un munt de records a la meva memòria d’aquells anys: les representacions de final de curs, el pati on en una època teníem una tortuga de terra, els dibuixos resseguits amb agulla llanera que cosíem nens i nenes, la plastilina, les excursions, els exàmens en torn lliure a l’Eugeni d’Ors, les bates a cuadres petits blaus, els mestres que no he oblidat mai com la Mª Pilar, en Lluís Mª Todo, la directora i fundadora Maria Mateu i, com no, els amics i amigues de la classe.
Tinc 48 anys i fa 25 que sóc mestra de l’escola pública. Quan estudiava a la Universitat les tècniques d’aprenentatge de pedagogs tan importants com Montesori i Decroly, vaig descobrir els materials amb els què havia après a l’escola quan era petita. Una escola innovadora, creativa i participativa, tot allò que volem que sigui l’escola d’avui ja ho era l’escola Betsaida 45 anys enrere. Ara la tanquen i deixarà una pila de nens i nenes i les seves families sense escola, i tots els avui homes i dones que vàrem ser alumnes fa tants anys sentina que tanquen una part de la nostra història personal.
Realment una pena, quan el negoci passa per damunt de l’educació. És lamentable que no hi hagi ningú que pugui evitar el tancament de la meva escola: L’Escola Betsaida.
Montserrat Vallès Aroca
No hay comentarios:
Publicar un comentario